VIC, ciutat de Mercats.

VIC.
Dos mercats setmanals.
Dimarts i Dissabtes.

Les fotografies que podrem veure, personalment en fan molta il·lusió, perquè des de els 11 als 16 anys, van ser els camí habitual en els meus desplaçaments per Vic.

Jump to navigation Jump to search

Vic


	Escut de Vic

Plaça Major

Població

Total

43.964 (2017)

• Densitat

1.436,73 hab/km²

Gentilici

Vigatà, vigatana

Geografia

Superfície

30,6 km²

Altitud

498 m

Limita amb

[mostra]

Història

Patró

Sant Miquel dels Sants

Dia de mercat

Dimarts i dissabte

Organització i govern

• Alcaldessa

Indicatius

08500

Codi INE

08298

Codi IDESCAT

Altres dades

Web

Vic és la capital de la comarca d'Osona, al centre-nord de Catalunya. La seva situació geogràfica, a 69 quilòmetres de Barcelona i a 60 de Girona, n'ha fet una de les capitals de la Catalunya central. La seva població és de 48.287 habitants (2018)

Centre d'Arts Visuals de Vic, Farinera can Torra.

Arribem a les 11 del matí , trobem aparcament en el solar del Forn del Sucre.

Caminant en dirección a la plaça Major.

Primera parada, el marcat Municipal.

Mural de Pilarin Bayés.

Des de l'Estació, per el carrer de Jacint Vedaguer, en direcció a la plaça Major.

Rambla del Carme.

Entrada a la Plaça Major.

Cruïlla de la Rambla del Carme amb el carrer Manlleu.

Carrer Manlleu.

Rambla del Carme.

Església del Carme.

Rambla del Carme.

Anem al casc antíc, sortin de la plaça Major per el carrer Argenters.-

Antiga cerería Vilanova.

Església de la Pietat.

Història[modifica]

Vegeu també: Nucli antic de Vic

Temple romà de Vic

El nom original llatí de la població fou Ausa, com ho testimonien les monedes romanes i ibèriques que s'han conservat. La via romana més antiga documentada epigràficament a la península és la que enllaçava els poblats d'Iluro i d'Ausa, construïda entre el 120 aC i el 110 aC.^[2] En l'època visigòtica fou anomenada Ausona.

Durant els segles VIII i IX, Vic formà part de les marques que separaven les forces franques de les islàmiques. La ciutat fou destruïda el 788 durant una incursió musulmana. Posteriorment, només un dels barris (Vicus, barri en llatí) seria reconstruït, amb el nom de Vicus Ausonensis. D'ací en derivaria el nom de Vic quan Guifré el Pilós repoblà la part alta de la ciutat el 878 i va cedir el control de la part baixa al bisbe perquè s'hi fes la seu. A partir d'aquell moment, la ciutat seria governada conjuntament pel comte de Barcelona i el bisbe de Vic.

En el concili de Toluges del 1027, l'abat Oliba, bisbe de Vic, pactà amb els nobles i bisbes presents l'acord de Pau i Treva, que establia unes dates anuals en què la guerra era prohibida.

Durant el segle XVIII, la ciutat fou el primer focus de la rebel·lió contra la política centralista del rei Felip V, i va sorgir un grup molt actiu d'austriacistes, coneguts com els vigatans. Fins i tot es va arribar a despenjar el retrat del rei al consistori municipal. Aquest conflicte va desembocar en la Guerra de Successió Espanyola, que acabaria comportant que Catalunya perdés les seves llibertats.^[3] Al llarg de la guerra, però, per evitar problemes, canviarien de bàndol depenent de l'exèrcit que apareixia a la rodalia de la ciutat,^[4] que finalment va ser presa el 30 d'agost de 1713, després que el diputat militar Antoni de Berenguer i de Novell l'abandonà quan el general Feliciano de Bracamonte s'hi acostava amb tropes borbòniques.^[5]

La ciutat de Vic, com tota la comarca d'Osona, especialment el Lluçanès i comarques veïnes, fou escenari preponderant i nucli de les carlinades a Catalunya, essent presa en diverses ocasions tant pel bàndol carlí com l'isabelí, n'és notòria la presa de Vic durant el transcurs de la Tercera Guerra Carlina pel comandant general carlí de Catalunya, el famós Comte d'Avinyó Rafael Tristany i Parera i els seus homes, l'any 1874, abans de jurar els furs a Olot quan es restablí oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre d'aquell mateix any, derogada de nou un cop els carlins perden la guerra.

A primers del segle XX, Vic tenia 9.500 habitants.

Durant la Guerra Civil espanyola Vic va disposar d'un aeròdrom que fins al maig de 1938 va allotjar la 2a esquadrilla de bombarders Polikàrpov R-Z Natatxes. Per altra banda, la guerra també va afectar la indústria vigatana, que es va reconvertir a finals de 1937 quan diversos tallers van començar a muntar i reparar caces Polikàrpov I-15. Aquesta infraestructura va atreure l'atenció feixista, que acabaria bombardejant la ciutat 3 cops i un altre els afores. Els bombardejos de Vic es van cobrar desenes víctimes civils, ja que la ciutat no tenia defenses antiaèries, només sirenes d'alarma i refugis antiaeris. La ciutat cauria a mans franquistes durant l'ofensiva contra Catalunya el vespre del dia 1 de febrer, després de durs enfrontaments amb les tropes republicanes.^[6]^[7]

El 29 de maig de 1991 ETA va fer explotar un cotxe bomba a la caserna de la guàrdia civil, matant 10 persones i ferint-ne 44.

Col-legi d'Advocats de Vic.

Al fons, el c/. Santa Joaquima de Vedruna,

on hi han els Convents de les Carmalites i les Josefines.

Rambla del Passeig.

Plaça de Santa Teresa.

Rambla, Muralla de Montcada.
les 5 fotos següents.

Entrada al c/. de les Adoberies.

Pont de Queralt (Sobre el riu Meder)

Rambla del Bisbat

Vista exterior del Claustre de la Catedral.

Edifici molt singular que te l'entrada al carrer que va del parc Balmes a la Catadral.

Temple Sepulcre de Sant Antoni.

Catedral de Vic.

Plaça de la Catedral

Una de les entrades a la Catedral.

Entrada al Palau Apiscopal.

Història eclesiàstica[modifica]

Homenatge a la Pau i Treva, davant del campanar de la catedral de Vic

El bisbat de Vic és sufragani de l'arquebisbat de Tarragona.

La introducció del cristianisme a la zona fou, de ben segur, molt primerenca, com ho proven els diversos màrtirs d'Ausa esmentats en l'època de l'emperador Deci, i el seu bisbe és un dels primers citats. De cap, tanmateix, se'n sap el nom fins al 516, quan Cinidius apareix com un dels assistents al concili provincial de Tarragona i Girona. Aquilinus (589-99) fou present al tercer concili de Toledo; Esteve, al quart i a un que tingué lloc a Ègara; Dominus, al sisè; Guericus, al vuitè, i Wisefredus envià el seu vicari al tretzè i assistí en persona al quinzè i al setzè. Aquest bisbe fou el darrer abans de la invasió musulmana.

La reconquesta de Vic començà en el temps de Lluís I el Pietós, que confià el govern de la ciutat al comte Borrell. Dels afers eclesiàstics, en tenia cura l'arquebisbat de Narbona. El 826, la ciutat caigué novament en mans dels moros, fins que la recuperà Guifré el Pelós, comte de Barcelona. Aquest aconseguí que l'arquebisbe de Narbona consagrés Gotmar com a bisbe de Vic.

El bisbe Ató (960-72) és digne de menció com a gran promotor d'estudis. Molts estudiosos aprofitaren els avantatges oferts per les seva reforma, entre els quals destaca el monjo Gerbert d'Aurillac, que més endavant seria el Papa Silvestre II.

Segurament, el bisbe més famós de Vic fou l'Abat Oliba, fill del comte de Besalú, que amb l'ajut d'Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, construí i decorà ricament la catedral. La dedicació tingué lloc el 31 d'agost de 1038. En l'època del seu successor, Guillem de Balsareny, hom trobà a Vic les relíquies dels sants patrons Llucià i Marcià. Berenguer Sunifred de Lluçà reformà el capítol catedralici, en va expulsar els membres laxos i va restablir l'observança regular.

Més recentment, Josep Morgades i Gili mereix una atenció especial, perquè restaurà el monestir de Ripoll, en ruïnes per l'abandonament i el pillatge, i en consagrà novament l'església l'1 de juliol del 1893. També fundà el Museu Episcopal de Vic, on aplegà i conservà molts tresors medievals que s'havien guardat a les esglésies de la diòcesi. El succeí Josep Torras i Bages, bisbe i escriptor, i màxim representant del catalanisme conservador i catòlic.

D'entre els molts religiosos fills de la diòcesi destaca Sant Antoni Maria Claret.